Escrit per la Rosa Martell, Taller d’Història del Clot – Camp de l’Arpa

El desembre de 1895, els germans Lumière encenien per primer cop un projector a París i canviaven la història de la percepció humana. Aquella “fàbrica de somnis” arrelaria amb una força inusitada als carrers del Clot i el Camp de l’Arpa, convertint-se en el cor bategant de la vida social durant gairebé cent anys.

L’arribada del prodigi a la ciutat

Barcelona i Catalunya han estat històricament la porta d’entrada de les novetats tecnològiques a la península. El cinema no en va ser una excepció. Tot just un any després de la presentació a París, el 1896, l’invent ja es passejava per la capital catalana. Tanmateix, abans del triomf dels Lumière, la ciutat ja havia flirtejat amb la imatge en moviment a la plaça de Catalunya amb aparells com el Kinetoscopio Edison o l’Animatògraf. Però no va ser fins al desembre de 1896 que el cinema, com a espectacle de masses, es va establir definitivament.

Teatre del Foment Martinenc a la dècada de 1960. Foto. Família Vila Arcelos.

De barraca de fira a fenomen de masses

En els seus primers compassos, el cinema era un espectacle itinerant, més propi de firaires que d’acadèmics. Es muntaven barraques de fusta que despertaven una fascinació absoluta. L’èxit va ser fulgurant: l’any 1914, Barcelona ja mirava de tu a tu a ciutats com París o Nova York, sent la ciutat amb més sales de l’Estat espanyol (unes 139).

El cinema es va convertir ràpidament en un camp de batalla moral. Una anècdota deliciosa de 1921 narra com un inspector de Seguretat va voler separar homes i dones a les sales. Els empresaris es van plantar: sabien perfectament que molta gent no anava al cinema només per la pel·lícula, sinó per la intimitat que la foscor permetia en una època de costums rígids.

Temps de guerra, censura i resistència

La Guerra Civil i la postguerra també es van escriure als rètols de les nostres sales. Amb la revolució de 1936, els cinemes es van col·lectivitzar; el cinema Girona va passar a ser la Sala Bakunin i el Dorado es va transformar en el Salón Durruti.

Amb l’arribada del franquisme, el panorama va canviar: les sales van reobrir sota vigilància estricta, amb censura i l’obligació de saludar a la romana quan apareixien les imatges de Franco a la pantalla. Fins i tot els noms dels cinemes van haver de ser “espanyolitzats” per decret. Per exemple, el cinema Emporium va ser renomenat com a Paraiso (res a veure amb la pel·lícula “Cinema Paradiso”, ja que va ser rodada molts anys més tard).

El Clot i el Camp de l’Arpa: Un microcosmos de sales

Al nostre territori hem pogut comptar, en aquests 100 anys, fins a 19 locals on es projectava cinema. El ventall era extraordinari: des de sales senzilles com el Saló Maragall, fins a cinemes amb problemes d’higiene com el Molí, o sales capdavanteres com el Meridiana, que va portar el Cinemascope i generadors propis per esquivar les restriccions elèctriques de la postguerra.

Cinema Salón Meridiana, a l’alçada de la plaça del Dr. Serrat, l’any 1959. Foto: Fons Esperanza López.

Les sales eren centres polivalents on també es feia teatre, boxa i mítings. I al voltant de la logística, va néixer la picaresca: qui no recorda els missatgers en bicicleta? Els propietaris llogaven una sola còpia de la pel·lícula per a dues sales; quan acabava el primer rotllo en un cinema, el ciclista corria cap a l’altre. Si el transportista tenia un incident, la pantalla de la segona sala quedava en blanc davant les protestes del públic. També era coneguda la picaresca d’alguns porters que no trencaven les entrades per tornar-les a vendre, obligant les distribuïdores a posar “comptadors” a les portes.

L’adéu a una forma de vida

La decadència va començar als anys 1960 i es va fer insostenible als 1980. Amb el tancament del Cinema Versalles, el maig de 1986, es va posar el cadenat a una era. Queden en el record les sessions dobles, l’olor de crispetes i el so del projector.

Cinema Popular. Postal d’ATV on es veu el Cinema Popular al costat del convent de les Escolàpies cremat durant la Setmana Tràgica de 1909

L’inventari del setè art al barri (1896-1986)

Aquí teniu alguns dels espais que van fer gran el cinema al Clot i el Camp de l’Arpa:

Cines amb programació continuada:

• Salón Condal (1910-1969) C. Xifré, 14.
• Cine Ducal (1956-1985), C. Besalú, 24-30.
• Recreo Martinense – El Molí (1914-1932) C. Sèquia Comtal, 4.
• Cine Emporium “Paraíso – La bombonera del Clot” (1927-1984) C. Independència, 238.
• Salón Guinardó (1940-1946) C. Escornalbou, 43.
• Foment Martinenc (1931-1973) C. Provença, 591.
• Salón Granada- Hollywood (1956-  ?) C. València, 589.
• Salón Iris, (+/- 1910) C. Rafael Capdevila.
• La Saleta- Aurora Martinenca (dècada 1890-1910) C. Ter.
• Cinema Muntanya (1914 – 1930) C. Muntanya, 85-89.
• Cinema Versalles (1927- 1986) C. Mallorca, 463.
• Cinema Martinense (1928/1931-1984) C. Muntanya, 9-11.
• Cinema Meridiana (1929-1971) Av Meridiana, 166-168.
• Cinema Maragall (1946-1985) Ps. Maragall, 81-85.
• Cinema Popular (1909-? ) C. Coll i Vehí- Eterna Memòria.

Cine clubs i programació esporàdica:

• Orfeó Martinenc (1940-1977) Av. Meridiana, 97.
• Formiga Martinenca  (1983-1989) C. Mallorca, 580.
• Cine Club Montseny (1965-1971) C. València, 680 (Jesuïtes Clot).

Altres

• Cinematógrafo Marín (estudi de cinema i distribuïdora) C. Renaixença, 43-47

Cinema El Recreo Martinense, conegut com El Molí. Autoria desconeguda.

---

Fem memòria junts: Quin era el teu cinema?

De moltes sales en tenim constància però ens falten detalls. Del Cinema Popular, per exemple, només en tenim una foto de 1909. Ajuda’ns a completar la història!

• Recordes haver anat al Versalles, al Maragall, al Foment o al Meridiana?
• Tens fotos antigues de les cues a la taquilla o programes de mà guardats en un calaix?
• Recordes alguna anècdota amb els missatgers de les bicicletes o les sessions dobles?

---

• Et convidem a compartir els teus records, fotos o dades amb nosaltres enviant un correu a thclotcarpa@gmail.com o deixant un comentari. Cap detall és petit quan es tracta de la memòria del nostre barri.

****