Al començament del carrer del Clot, sobre l’antic camí ral de Barcelona a Ribes de Freser, entre l’avinguda Meridiana i el carrer d’Hernán Cortés, a tocar de la plaça de les Glòries Catalanes, es conserven divuit casetes unifamiliars arrenglerades que conformen un conjunt peculiar, com una petita illa de ruralisme al bell mig de Barcelona. Començades a construir cap al 1837, cadascuna d’aquestes casetes té cinc metres de façana a carrer, planta baixa i primer pis, coberta a dues aigües i un pati al darrere. Algunes tenen també soterrani.
Un origen medieval: dels Cavallers de Malta a una família d’apotecaris
L’origen d’aquestes cases es remunta a l’edat mitjana. Segons consta en l’arxiu de la Corona d’Aragó, el 1142, un bisbe de Barcelona anomenat Arnau Armengol va cedir uns terrenys del Mas del Clot de la Mel a l’Orde de l’Hospital de Jerusalem (els membres de la qual eren també coneguts com els cavallers de Malta). Molts anys més tard, aquella orde monàstica-militar va vendre un tros d’aquella propietat, un terreny de set mujades (unes 3,5 hectàrees) anomenat el Mas Roig (o Gombau) a Mònica Fals i Molas.
El 1682 es documenta una altra compra-venda dels drets de propietat del tros, en favor de Jaume Salvador i Pedrol, dit “Baró de la Bleda”, iniciador d’una nissaga d’apotecaris, naturalistes i botànics. A començament del segle XIX, un descendent del baró, anomenat Joaquim Salvador, demanà permís a l’autoritat militar de la ciutat per construir cases en aquell indret, una autorització que en principi li fou denegada.
La Ciutadella i el Fort Pienc: quan la militarització impedia construir
Cal recordar que durant el segle XVIII, després de la guerra de successió i el setge de Barcelona del 1714, la ciutat romania tancada dins les seves muralles i era subjecta a una fèrria vigilància militar. Els baluards de la Ciutadella i del Fort Pienc, bastit prop d’on més tard hi hagué l’Estació del Nord, obligaven a deixar un espai lliure d’edificacions civils per permetre les maniobres dels exèrcits i el llançament de projectils. El terreny on s’alcen les cases baixes estava més ençà del límit d’aquella àrea de protecció militar i per tant, durant molt de temps no fou edificable.
No va ser fins bastants anys després de la guerra del Francès i quan el Fort Pienc es va deixar de fer servir (un cop havia demostrat la seva inutilitat) que les autoritats van permetre, mitjançant un permís de la reina regent, Maria Cristina de Borbó (vídua del rei Ferran VII i mare d’Isabel II), la construcció d’habitatges civils a aquella zona del Clot. La reial ordre especificava, però, que les cases no podien tenir més de 6,40 metres d’alçada, ja que era el màxim permès en la zona d’influència dels bombardeigs militars. S’hi podia edificar, però amb evidents restriccions.
1837: neix el conjunt de cases baixes
Corria l’any 1837 i en Josep Salvador Soler, fill de Joaquim Salvador i hereu dels terrenys, es va afanyar a construir-hi les casetes, mitjançant l’establiment d’un cens amb domini, que li permeté de vendre-les a diverses famílies que van establir-se al barri i van fer servir els baixos de les cases com a tallers artesanals o botigues, i les plantes superiors com a habitatges.
Les cases baixes del carrer del Clot a principis del segle XX. Foto: Manuel Gaya
Aquestes cases han perdurat fins als nostres dies, no sense entrebancs de tota mena. En unes ordenances que van romandre vigents fins a l’enderrocament de les muralles de Barcelona, s’hi deia que en cas de guerra, els propietaris estaven obligats a enderrocar-les i endur-se les runes.
La lluita veïnal que va salvar les cases
Més recentment, el desenvolupament urbanístic de la ciutat i la densificació del barri va posar en perill la supervivència de les cases baixes. El Pla General Metropolità de 1976 va qualificar la zona en un principi com a terreny per a equipaments, el que podria haver suposat la demolició de les cases. Gràcies a l’acció reivindicativa dels propietaris, encapçalats per Manuel Gaya i la seva esposa Mercè Fonts, amb el suport de les diferents associacions i entitats veïnals, es va aconseguir de canviar la qualificació urbanística d’aquell espai de sòl a “elements de protecció especial”.
Placa de Nomenclàtor del corraló de les Cases baixes del Clot. Foto: Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa.
El 2008 es va declarar el conjunt com a patrimoni arquitectònic de la ciutat, amb la qual cosa les cases baixes del Clot es van salvar de la picota i l’Ajuntament va autoritzar que els propietaris i llogaters de les cases poguessin fer-hi obres de rehabilitació. La tasca de Manuel Gaya va ser reconeguda amb el Premi Sant Martí de l’any 2013, atorgat pel Consell del Districte.
Un fet curiós: El 1976, un grup de jazz-rock anomenat “Blay Tritono” va posar la foto d’una de les cases baixes (en la que hi feien els assaigs) a la caràtula del seu únic disc “Clot 20”.
Sis generacions de famílies, un patrimoni viu
Avui dia, a les cases baixes del Clot encara és possible trobar famílies que hi han viscut fins a sis generacions i que estan totalment implicades en la conservació d’aquest element de patrimoni. Recentment, el nomenclàtor de la ciutat ha dedicat a aquestes famílies el nom d’un passatge que queda darrera de les cases baixes, entre els seus patis i el mur de l’escola Farigola.
****
Fotografia principal | Les cases baixes del carrer Clot a l’actualitat. Foto: Rafael Fando. Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa.
