La barriada del Pont: alguna cosa més que dos edificis modernistes

Autor: Enric H. March

Els enderrocs per fer arribar el parc de les Glòries fins a Consell de Cent han convertit en un descampat aquesta zona urbana ocupada per fàbriques, naus comercials, magatzems, cases de planta i de planta i pis, entre els quals sobresortien dos edificis modernistes de 1916, que ocupaven els números 600 i 602 del carrer Consell de Cent. Eren, respectivament, la Casa Frederic Sanés (c. 1916), de l’arquitecte Josep Graner Prat; i la Casa Sebastià Bosch Elias (1914-1916), de l’arquitecte Ramon Frexe Mallofré. La tragèdia de l’enderroc d’aquest conjunt urbà, però, va molt més enllà. Ens porta a la desaparició material dels últims vestigis d’una antiga barriada del Clot, el record de la qual ja s’havia fet fonedís fins i tot de la memòria popular: la barriada del Pont.

És probable que veient l’estat en què es trobaven moltes de les edificacions enderrocades es faci difícil imaginar-se vida de barri en aquest indret. Però a més de les poques cases que encara estaven habitades, a més de les naus comercials, magatzems, tallers i fàbriques, els veïns més grans potser encara recorden els comerços que havien ocupat els locals que portaven anys tancats i que, més enllà de l’entorn industrial, van oferir servei als veïns de la barriada fins a la postguerra, i alguns fins èpoques més recents.

Sense entrar en detalls, apuntarem que hi va haver cinc botigues de queviures, tres bacallaneries, una carnisseria, una lleteria, una drogueria, una tintoreria, un sastre, bodegues, tavernes i cases de menjars, una fusteria i una matalasseria. I per descomptat, el forn de pa (1959) d’en Francesc Marimon Santon (forner) i la Mercè Carles Pallarès, que atenia el taulell, situat als números 243-245 del carrer Independència (xamfrà Llobregat-muntanya), on elaboraven uns bastons de pa que feien les delícies de la canalla, amb forma de bicicleta o de la silueta del Santo, la sèrie de televisió britànica de la dècada de 1960, protagonitzada pel detectiu Simon Templar, interpretat per l’actor Roger Moore. Com ens explica la seva filla, Mercè Marimon Carles, el forn va tancar l’agost de 1994, però l’edifici, de planta i dos pisos, encara és dempeus.

Els límits de la barriada del Pont

Els enderrocs del costat de muntanya de la plaça de les Glòries entre l’antic traçat del Rec Comtal i el carrer Consell de Cent i entre els carrers d’Independència i Cartagena són la part visible de la barriada desapareguda. Però el nucli poblacional de la barriada del Pont era més gran. La barriada s’estenia cap a muntanya fins el camí dels Enamorats, la via natural que creuava la plana alta del Clot abans de la creació de la Meridiana, via que no va existir fins que no s’hi va fer passar el ferrocarril: abans, tot eren camps del Clot. A partir del torrent del Bogatell (Rogent, des de 1916), el camí s’anomenava de Sant Sever, desaparegut en obrir-se el carrer València i del qual el carreró de l’Arc de Sant Sever és un vestigi. Feia el recorregut dels molins fariners i de pólvora associats al Rec Comtal, raó per la qual era conegut d’antic com la Via Molinaria.

En sentit Llobregat-Besòs, els límits naturals eren el torrent de Milans, que baixava des de la Muntanya Pelada per l’actual carrer de Cartagena, i el torrent del Bogatell, amb el camí de Can Xifré fent d’eix central. Aquest camí transcorria per l’actual carrer Dos de Maig, i en arribar al camí d’Horta (actual Freser), es desviava entre Dos de Maig i Independència. Començava a la porta d’entrada de la Torre Milans o Can Xifré (al camí de Dalt – Travessera, abans que s’hi construís l’Hospital de Sant Pau), i creuava les propietats d’en Josep Xifré Casas (1777-1856) fins al camí d’Horta, per després servir d’eix amb el passatge Anglesola a la també poc coneguda barriada de la Torre de la Mare de Déu, i arribar finalment fins la carretera de Ribes.

Fragment del plànol de 1933 del Servei Topogràfic de l’Ajuntament

El pont i l’origen de la barriada

El naixement de la barriada del Pont està associat als tallers i magatzems de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, que des de la Meridiana enfilaven cap a Barcelona pel pont de Marina fins a l’Estació del Nord. Aquests magatzems ocupaven, des de 1862, l’espai entre el Rec Comtal i una plaça de les Glòries tot just acabada de dissenyar per Cerdà, entre Dos de Maig i la Meridiana.

Un pont sobre el Rec Comtal al cul de sac del carrer Independència, que permetia el pas a les naus del ferrocarril va acabar donant nom a la barriada. Però de fet, n’hi havia dos més, de ponts. El segon era el del ferrocarril, situat a l’actual confluència de la Meridiana amb Consell de Cent, que permetia el pas del ferrocarril sobre el Rec Comtal; i el tercer era el del carrer Dos de Maig (1900), situat al pas del Rec al costat de la Fàbrica de Paraigües, pont que va ser descobert recentment durant les prospeccions arqueològiques del jaciment del tram del Rec que passava per aquesta zona i que es conserva sencer sota el paviment.

Aquests ponts no són una obra urbana més, sinó que van marcar l’evolució d’una barriada que naixia aïllada del Clot pel traçat del ferrocarril. Les vies del tren primer i la construcció de la Meridiana com a autopista urbana després, han estat sempre una frontera física que dificultava l’accés al mercat, a Ca la Vila i a la via principal, el carrer del Clot, que connectava el poble amb Barcelona, d’una banda, i amb Sant Andreu de Palomar i el Vallès, de l’altra. El problema es va resoldre amb els famosos ponts de formigó (1964-1993), que no van ser mai del gust de les clotenques i els clotencs, sobretot dels que vivien al Camp de l’Arpa i l’Eixample del Clot.

El pont sobre el Rec Comtal del cul de sac del carrer Independència disposava d’un camí amb servitud de pas, que era un antic tram del camí de Can Xifré que baixava des del camí de Dalt (Travessera), com hem vist abans en parlar dels límits, comunicava amb el pas a nivell de la carretera de Ribes i que permetia la comunicació amb el carrer del Clot i el nucli del poble. Aquest pont era de fusta i l’havia construït l’Ajuntament de Sant Martí, però per culpa tant de la companyia ferroviària com del mateix Ajuntament, va ser motiu de problemes i queixes.

Pas a nivell de la carretera de Ribes amb el carrer del Clot, cap a 1930. A l’esquerra, les naus del ferrocarril. Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya

Pel que fa al segon pont, el del ferrocarril sobre el Rec Comtal, a la Meridiana amb Consell de Cent, no tenia pas a nivell, però molta gent el feia servir per passar a peu fins el camí que transcorria entre els actuals carrers de Joan I i la Sèquia Comtal, camí que l’any 1900 es va convertir en la Rambleta del Clot quan es va urbanitzar amb un passeig de plàtans d’ombra, que va permetre, fins l’any 1962, accedir al carrer del Clot, el mercat, l’antiga església de Sant Martí del Clot (1903-1936) i més tard a la nova (1941).

Meridiana amb Consell de Cent, la dècada de 1930. A l’esquerra es veu la Casa Sabadell del carrer Catalunya (la Corunya), el pont sobre el Rec Comtal i la barana de seguretat.

A mitjan dècada de 1910, l’industrial metal·lúrgic Delfí Sabadell i Serra (1877-1955), fabricant de màquines per blanquejar, aprestar, estampar i merceritzar, amb taller al carrer Sant Joan de Malta, 54, es va fer construir l’habitatge, la coneguda com Casa Sabadell (1918), d’estil modernista, al número 99 de la Meridiana, xamfrà amb el carrer Catalunya (avui la Corunya), davant del seu magatzem del número 97 de la Meridiana, xamfrà amb el número 631 de Consell de Cent, una construcció noucentista projectada, com l’anterior, per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt en diferents fases entre els anys 1918 (planta) i 1922 (planta i dos pisos). Més endavant tornarem a parlar d’aquest magatzem.

L’any 1933, l’Ajuntament de Barcelona pavimenta el lateral de la Meridiana, entre els carrers Consell de Cent, Aragó i Rogent. Delfí Sabadell, que havia estat regidor de l’Ajuntament abans de 1920 i era propietari de diverses finques del carrer Catalunya (la Corunya) a més de les esmentades, hi devia tenir molt a veure. La continuïtat amb Consell de Cent permetia convertir el lateral de muntanya de la Meridiana en el pas natural entre la barriada del Pont i el Clot pel pas a nivell de Rogent a la Sèquia Comtal.

Pas a nivell a la Meridiana amb Rogent i Aragó (a l’esquerra), Sèquia Comtal (a la dreta) i al mig la Paradeta, cap a 1932-1934. Josep Domínguez Martí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Aprofitant que som al pas a nivell esperant que passi el tren, fixem-nos en l’edifici que hi ha a peu de vies. No era una estació amb servei de passatgers, sinó de serveis tècnics, coneguda com la Paradeta, on s’aturaven obligatòriament tots els trens provinents de Sant Andreu per esperar que estigués lliure la cruïlla amb la línia de Tarragona de MZA a la plaça de les Glòries. Tanmateix, alguns passatgers aprofitaven la parada tècnica per pujar o baixar del tren, sobretot per saltar-se els controls de mercaderies en els temps de l’estraperlo.

El soterrament del ferrocarril

Les obres de soterrament del ferrocarril van començar oficialment el 4 de juny de 1934, però van quedar interrompudes per la Guerra Civil. No es van reprendre fins 1944 i els túnels s’inauguraven l’any 1948. El tram de superfície entre Consell de Cent i Meridiana-Mallorca, però, no va estar operatiu fins 1957. La barriada del Pont, amb una relació complicada amb el Clot, i ara oberta del tot a l’Eixample, amb nous edificis i nous veïns vinguts de fora de Sant Martí de Provençals, començava a ser un record del passat. En aquest sentit, quan el pont de fusta sobre el Rec Comtal del carrer Independència i el camí malmès a causa de la instal·lació dels tallers i magatzems de la Companyia de Ferrocarrils del Nord deixen de ser una realitat que marca l’existència de la barriada, aquest nucli de població perd del tot la identitat que el caracteritzava. I a aquest estat de coses s’hi sumen la resta de processos urbanitzadors.

Quan, entre els anys 1943-1944, es va liquidar la companyia ferroviària en ser absorbida per Renfe, les naus van ser retallades per permetre la continuïtat del carrer Independència i l’accés des de l’avinguda Meridiana, tot i que el pas cap a la plaça de les Glòries es va obrir i pavimentar uns anys abans, el 1941.

Quan desapareix el pont i s’allarga el carrer Independència, la barriada s’obre a una altra realitat. A la dècada de 1950, l’empresari aragonès Domingo Barluenga Biela va decidir instal·lar-se en les naus que quedaven dels antics magatzems, i així van néixer les societats anònimes Barluenga i General Forrajera. La primera es va dedicar a la compra i venda de patates a l’engròs, i anys més tard, al comerç minorista de queviures i ultramarins. D’altra banda, la General Forrajera es va dedicar al comerç a l’engròs de farratge, tant alfals com palla, a les places de toros, l’Exèrcit, la Guàrdia Civil i la Policia Armada, i com a minorista a les vaqueries que en aquells anys existien en tots els barris de Barcelona. L’olor de patates i farratge forma part de la memòria olfactiva dels clotencs i de l’entorn dels Encants Vells.

El pont de Dos de Maig i la caseta de la clau de pas

Veient els problemes que el pont originava als propietaris i veïns de la barriada, l’Ajuntament va decidir, l’any 1885, construir-ne un altre al carrer Dos de Maig amb sortida cap a la plaça de les Glòries i la carretera de Ribes. El pont, però, no es va construir fins l’any 1900. I encara hi és. Entre les restes arqueològiques del Rec Comtal de què hem parlat al principi, hi ha aquest pont que, com la resta de la canalització ha estat tapat després de ser documentat, a l’espera que el parc de les Glòries integri el Rec en el paisatge.

El pont del carrer Dos de Maig, original de 1900, sobre el Rec Comtal, l’any 2016. Alonso Carnicer i Sara Grimal per a TV3.

El mateix any 1885 en què es proposa la construcció del pont del carrer Dos de Maig, Ramon Golorons, com a vicepresident de la Societat de propietaris interessats en l’aprofitament de les aigües de la Sèquia Comtal i les seves mines, sol·licita edificar dues casetes sobre el rec, la de Dos de Maig i la del pont vell d’en Planas, a l’actual carrer del Doctor Balari i Jovany, de Sant Andreu de Palomar, avui desapareguda.

Façana i planta de la caseta de la clau de pas del Clot i Sant Andreu de Palomar, segons el projecte de l’arquitecte Francisco de Paula del Villar y Lozano, l’any 1885.

Totes dues casetes eren de disseny idèntic i van ser projectades per Francisco de Paula del Villar y Lozano, l’arquitecte que va començar la construcció del temple expiatori de la Sagrada Família (1882-1883) abans no l’abandonés per desacords amb els promotors i li fos encarregat un nou projecte a Antoni Gaudí, que aviat tornarem a trobar a la barriada del Pont. Recordem que els terrenys que ocupa el temple pertanyien a la barriada del Poblet del municipi Sant Martí de Provençals abans no fos annexionat a Barcelona.

La funció de les casetes era regular el cabal de l’aigua del Rec Comtal per al regadiu, i es van bastir als llocs indicats en el projecte, però només se’n conserva una, mutilada i partida per la meitat: la del carrer Dos de Maig, davant del pont i la Fàbrica de Paraigües. Com que n’hem trobat els plànols, ara es pot reconstruir tal com era.

La urbanització de la barriada

L’activitat ferroviària i després la indústria farinera van propiciar el desenvolupament econòmic d’aquest sector a partir de la dècada de 1860, la consegüent arribada d’obrers i una incipient urbanització amb la construcció d’algunes cases particulars, que es produirà a partir del darrer terç del segle XIX.

Els terrenys de la futura barriada, però, tenen propietaris que fins aquell moment els havien dedicat a terres de cultiu, situades entre el camí dels Enamorats i el Rec Comtal, orientades perpendicularment a aquests dos accidents geogràfics i regades per les aigües d’aquesta sèquia. Veiem-ne alguns.

L’any 1877, Agustí Urgellés de Tovar (1828-1895), baró de Tovar, resident al número 11 del carrer Hostal d’en Sol (Ciutat Vella), químic, editor, periodista i difusor de la ciència i la indústria catalana a les exposicions universals d’arreu del món, sol·licita a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals parcel·lar i delimitar amb un tancat la seva propietat situada al carrer Consell de Cent, entre el carrer 45 (Dos de Maig) i Independència, amb el Rec Comtal com a límit pel costat de mar.

Plànol de 1880 on es mostra la peça propietat d’Agustí Urgellés i el traçat dels carrers de l’Eixample que n’afecten l’extensió.

El 1880, demana a l’Ajuntament de Sant Martí poder-hi edificar o vendre les parcel·les viables dels seus terrenys atès que, com podem veure en el plànol que adjunta, només una part són edificables perquè els carrers projectats a l’Eixample coincideixen amb part de les seves propietats.

El més interessant, però, és que Urgellés explica en el document que va heretar aquesta peça de la seva mare, Maria Anna de Tovar i Matarrodona, vídua de Fèlix Urgellés i Rovira, i descriu els terrenys amb els quals limita la seva peça i qui en són els propietaris: a Orient amb el Rec Comtal; a Migdia amb terrenys de Ramon Parés; a Ponent amb terrenys d’Antonio Armenteros, o els seus successors; al Nord i al Sud amb terrenys d’Anna Maria Vintró i Calvet, o hereus.

Originalment, aquestes terres pertanyien al Baró de Maldà, que les cedeix en emfiteusi, un dret reial que atorga el poder de gaudir plenament d’una finca aliena amb l’obligació de conrear-la, millorar-la i pagar al propietari una pensió o cànon anual, anomenat cens, o a rebre el lluïsme, un percentatge del preu de venda, si l’emfiteuta ven el domini útil.

Tenim el cas documentat, per exemple, en què s’estableix una peça de terra edificable al Clot, atorgada per una de les propietàries que hem vist abans, Anna Maria Vintró i Calvet, vídua de Domingo Vintró, i pel seu fill Pere Joan Vintró i Calvet, en favor de Francisco Artés. Els Vintró eren una notable saga familiar, iniciada per Pere Vintró i Vintró (1784-1865), propietària de grans extensions de sol agrari al Clot, la Sagrera i Sant Andreu de Palomar. El mateix document indica, però, que és propietat de Cayetano Cortada Sanjust Pagès Amat Planella i de Vallgornera, baró de Maldà i de Maldanell, i marquès de Moya.

Un altre gran propietari és Jordi Rey, amo de terres de conreu a Sant Martí de Provençals, que l’any 1901 es dona de baixa de la Junta de Regants de la Sèquia Comtal, perquè des del 1878 es dedica a construir cases a la incipient barriada del Pont per després posar-les a lloguer. El 1878, sol·licita permís per construir una casa de planta i pis en el número 244 del carrer Independència, abans d’arribar al xamfrà amb Aragó. El 1879, demana permís per edificar una casa de planta i dos pisos en el número 242 del carrer Independència, al costat de l’anterior. El 1884, sol·licita edificar una casa de planta i pis en el número 557 del carrer Aragó (muntanya), a tocar del xamfrà amb Independència.

Com a cas particular d’edificació en aquests primers anys, hi ha la primera casa d’habitatges dissenyada per un jove Antoni Gaudí (1852-1926); una finca de planta i pis, avui desapareguda, que va projectar l’any 1880 per a la senyora Eulàlia Dalmau Galtés, al número 603 del carrer Consell de Cent (muntanya), entre Independència i Dos de Maig.

Plànol de la façana i la planta de la finca del número 603 del carrer Consell de Cent, dissenyada per Antoni Gaudí (1880) per a Eulàlia Dalmau Galtés

Les farineres

No incidirem en el procés d’urbanització posterior de la barriada, que fins la dècada de 1930 es va mantenir de manera estricta en els marges laterals del carrer Independència, que s’adapten als límits de les propietats privades dels antics terrenys agrícoles, però va anar creixent fins al camí dels Enamorats, enllaçant al costat de muntanya d’aquest camí amb el que hem anomenat Eixample del Clot i que se situa entre Enamorats i Freser, i Dos de Maig i Rogent.

Aquest creixement vertical està associat a la presència de les tres farineres de la barriada, que propiciaran nova mà d’obra i, per tant, la construcció de més habitatges i locals per acollir els obrers i els serveis necessaris.

La indústria farinera del Clot, hereva dels molins fariners del segle XIV moguts per l’aigua del Rec Comtal a l’entorn del carrer de la Sèquia Comtal, ha estat important al barri. Tenim present, sobretot, la coneguda farinera Sant Jaume (1892-1991), avui convertida en Centre Cultural La Farinera del Clot, perquè va estar activa fins a la dècada de 1970 i perquè abans de ser recuperada per a ús veïnal va ser, com a bon edifici abandonat, terreny de jocs i aventura de la canalla del barri. I recordem també, de manera més llunyana, la farinera Mercedes (1879), situada a la carretera de Ribes amb la Gran Via de les Corts Catalanes (prop d’on actualment hi ha el Mercat dels Encants).

El Cinematógrafo Martinense, conegut com “el Molí”, cap a 1920, instal·lat dins del Molí de Baix del Clot, al carrer de la Sèquia Comtal

A aquestes farineres, situades a molt pocs metres d’aquí, a l’altre costat del Rec Comtal i de la plaça de les Glòries, cal afegir-hi les tres de la barriada del Pont. La primera, cronològicament parlant, és la farinera Garriga y Tey y Compañía, coneguda com La Coronilla (1886-1925), propietat de Joan Tey Tintorer, situada al número 238 del carrer Independència entre Consell de Cent i Aragó, costat Besòs, amb entrada també pel passatge Vintró. Va estar en actiu fins 1925, i un any després del tancament, com veurem, ocuparia el seu lloc el cinema Empòrium.

Al número 105 del camí dels Enamorats, a tocar del carrer Independència, hi havia la segona farinera, La Estrella (1890 – activa el 1934), la façana posterior de la qual es conserva als números 560-562 del carrer València. N’eren els propietaris Josep Albiñana i Manuel Casanova, els quals demanen, entre els anys 1893-1898, que l’Ajuntament els doni permís per construir un magatzem addicional i altres dependències al xamfrà amb Independència.

I finalment, al número 164 del carrer Cartagena hi havia la farinera La Ceres Catalana, coneguda com la Casa del Sucre, propietat del gracienc Gabriel Casas i Font, construïda el 1893 i activa fins 1959, però que acabarà tenint altres usos.

La Casa del Sucre del carrer Cartagena, 166

De barriada industrial a veïnal: comerç, política i lleure

A l’activitat ferroviària i farinera s’hi van afegir durant el darrer terç del segle XIX altres indústries, com la tèxtil, adoberies o foneries, que ocuparien els espais propers al Rec Comtal, on l’aigua, amb l’esclat de la indústria i la desaparició gradual de terreny agrícola, ja no corria neta, fins al punt que, malgrat les sancions per abocar-hi aigües residuals, durant les dècades següents es convertiria en una claveguera. Ens ho explicava personalment i ho descrivia a la seva obra Antonio Rabinad (1927-2009), l’escriptor nascut al barri del Clot i l’autor que millor ha retratat la Barcelona de la postguerra: descriu el Rec de finals de la dècada de 1930 amb una aigua de color negre, estancada i coberta de grans superfícies de molsa verda. La barriada del Pont feia tard a la imatge idíl·lica que el Rec Comtal havia tingut a mitjan segle XIX.

Els primers habitatges, en canvi, es construeixen majoritàriament carrer Independència amunt, fins que amb el canvi de segle i la substitució de la indústria pesant per la farinera, el carrer Consell de Cent va acollir noves cases de pisos i els primers comerços. La primera botiga de queviures de què tenim notícia, per exemple, és la d’Andreu Miguel, anterior a 1908, en el número 608. Però no seria fins les dècades de 1920-1930 que hi haurà un esclat del comerç amb l’aparició de lleteries, carnisseries, bacallaneries i tavernes i cases de menjars.

El Centre Dominical de Sant Pere Claver

El Centre de Nostra Senyora del Carmen i Sant Pere Claver per a Obrers neix de les classes de catecisme que s’impartien l’any 1891 a la Cripta de la Sagrada Família. Amb el nom de Centre Dominical de Sant Pere Claver, aquell mateix any lloguen un local amb pati al passeig de Sant Joan amb València i es convida els fills de les famílies obreres a apuntar-se a un orfeó i jocs de taula, de pilota i bitlles. L’objectiu és la "cristianització" dels obrers influenciats per l’anarquisme i el lliure pensament imperant en aquells anys i posteriors.

L’any 1893 el local s’ha fet petit i se’n lloga un altre al carrer Independència, entre el Rec Comtal i Consell de Cent, en l’edifici de l’efímera foneria Font, Alexander i Companyia (1857-1861), en els actuals números 233-235.

El trasllat va fer minvar el nombre de socis, majoritàriament de la barriada del Poblet, perquè els quedava massa lluny. En conseqüència, es va fer necessari reforçar la propaganda entre els habitants de la nova barriada, amb la col·laboració de la Parròquia de Sant Martí, oferint al costat de la catequesi i les activitats lúdiques, classes d’història sagrada, conferències i vetllades literàries i musicals (Cor d’Obrers del Centre Dominical de Sant Pere Claver) i excursions, entre elles una peregrinació de tretze dies a Roma (1894) a la qual van anar 95 obrers gràcies als donatius que va rebre la congregació.

El 1898, alhora que el lloguer del local caducava, el Centre es va veure en la necessitat de trobar un lloc més gran i ampliar la formació lúdica amb formació acadèmica. El 16 de juliol de 1899 es posa la primera pedra del projecte encarregat a Enric Sagnier al solar format pels carrers València, Navas de Tolosa i les vies del tren de Granollers: els Jesuïtes del Clot.

Política

Un cop el Centre Dominical de Sant Pere Claver marxa al nou emplaçament, aquest petit tram del carrer Independència que ocupa els actuals números 233-235 canvia la religió per la política, i es converteix, l’any 1899, en la seu del Centre Republicà Demòcrata Federal (Partit Republicà Democràtic Federal) de Francesc Pi i Margall, partit que va tenir un paper fonamental durant la Primera República Espanyola (1873-1874).

A principis del segle XX, el local continua vinculat a la política, primer en convertir-se, el juny de l’any 1903, en lloc de trobada d’obrers fulistes, feina tradicional lligada al batanat de la llana per obtenir teixits atapeïts, per tal de crear una associació que defensés els seus interessos, afectats per la substitució de la mà d’obra per màquines. I per últim, el 1907, s’hi estableixen les taules electorals de la barriada per a les eleccions del 21 d’abril d’aquell any, en què va guanyar Solidaritat Catalana, el partit presidit per Enric Prat de la Riba, que va unir els diversos grups polítics nacionalistes catalans, carlins i republicans.

Ball i festa major

Davant del Centre Dominical de Sant Pere Claver, a la vorera dels números parells del carrer Independència, hi havia des de finals del segle XIX Can Magarrinyes, una modesta sala de ball de les anomenades “ball d’entrada”, on pagaven només els homes i les noies entraven de franc. Habitualment funcionava els dissabtes, en funció de tarda i nit, i el diumenge a la tarda.

De tant en tant, a Can Magarrinyes també s’hi feia pantomima i cafè-teatre les tardes del cap de setmana, improvisant un escenari amb quatre fustes i uns draps. Una de les companyies d’aficionats que freqüentava el Clot la dirigia en Pere Xirgu, pare de l’actriu Margarida Xirgu (1888-1969), que de petita ja interpretava paperets a les obres representades al barri.

Can Magarrinyes es va mantenir fins acabada la Guerra Civil (1936-1939) i en tenim testimoni directe de l’Enric Hernández Domènech i de l’Antonio Rabinad, companys de l’Acadèmia Sant Martí, que ens van explicar algunes anècdotes d’aquest ball. Una d’elles és que el jovent masculí que hi assistia amb ganes de gresca passava per davant de l’orquestra menjant una llimona, la qual cosa provocava salivera als músics i el consegüent desastre sonor dels instruments de vent.

Fora de la barriada, però a pocs metres del pont de la Meridiana amb Consell de Cent, a l’altre costat de les vies, hi havia un altre ball, el Salón Ibérico de la barriada de les Candeles, nucli situat davant de les Cases Baixes del Clot, al triangle format per l’avinguda Meridiana i els carrers Joan I i Clot, uns habitatges humils que prenien el nom d’un antic obrador d’espelmes.

Hi ha constància de festes populars a la barriada del Pont des de principis del segle XX, com la del mes d’agost de l’any 1908 que es publica al diari El Diluvio, la qual cosa fa palesa la cohesió veïnal.

Aquesta cohesió va portar la barriada a celebrar la festa major, que tenia com a espai central el carrer Independència entre Consell de Cent i Aragó, com podem veure a la fotografia de la dècada de 1940, on canalla i adults posen al carrer Independència ben guarnit i a la dreta del qual podem veure el cinema Empòrium.

El carrer Independència guarnit durant una festa major de la barriada del Pont, la dècada de 1940. A la dreta es veu el cinema Empòrium. Montserrat Rizo Vilamajó.

Cinema

El cinematògraf dels germans Lumière va arribar a Barcelona l’any 1896 de la mà de l’estudi dels germans Napoleon a la Rambla. Al Clot ho va fer ben aviat, abans del canvi de segle, gràcies a Jaume Suñol, ànima impulsora de la Societat Choral Martinenca, que va crear una empresa per portar el cinema al Clot i la resta de Sant Martí. Segons Josep Freixa, la primera sessió, encara il·luminada amb llum de gas, va ser a La Saleta, la sala de ball de l’Aurora Martinenca, una entitat cultural, recreativa i obrera del carrer Ter.

És molt probable que Suñol portés també el cinema a Can Magarrinyes, però no ho hem pogut documentar. En tot cas, la primera sala de cinema de la barriada, l’Empòrium, s’inaugura el 1926, al mateix solar de La Coronilla, un any després que tanqués la farinera, al carrer Independència, 238.

Conegut popularment com la Bombonera del Clot, després de la Guerra Civil, l’any 1939, va ser rebatejat com Paraíso, nom amb què se’l va conèixer oficialment durant uns anys, per retornar després al seu nom original. L’Empòrium es va convertir ràpidament en el “paradís” per excel·lència de la barriada del Pont, tot i que també era a prop el Salón Condal (1910-1969), al carrer Xifré, 14, just a la frontera del barri.

Veiem l’Empòrium a la fotografia de Montserrat Rizo Vilamajó, cap a 1940; un edifici amb coberta a dues aigües i la façana empaperada de cartells i fotogrames de pel·lícules. El local, propietat de José Lecumberri de la Fuente, que ho era també del cinema Versalles (1927-1986) del carrer dels Castillejos, 256, amb Mallorca, va tancar portes el setembre de 1984.

L’Orfeó Martinenc

El magatzem de Delfí Sabadell que hem vist a la Meridiana, 97, xamfrà amb Consell de Cent, va ser construït el 1918 (planta) i va ser ampliat a planta i dos pisos l’any 1922, en principi per instal·lar-hi les oficines de l’empresa, però el novembre de 1923 va acollir la seu de l’Escola Choral Martinenca. Fundada l’any 1910, l’entitat va estar primer al carrer de la Muntanya, 57, des d’on es va traslladar al primer pis del nou emplaçament, i l’any 1930 va canviar de nom per adoptar el d’Orfeó Martinenc. Delfí Sabadell, catalanista i membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, presidia la Choral (1913) i l’any 1933 ho faria de nou ara com Orfeó Martinenc. Durant la Dictadura, l’Orfeó va haver de canviar el nom pel de Centre Moral de Sant Martí, i no va recuperar l’antic fins l’any 2000. El vell edifici, en mal estat, va ser enderrocat, i el 2008 es va inaugurar el nou en el mateix lloc.

Va ser sense cap mena de dubte l’entitat de referència de la barriada del Pont i de tot el Clot. A la coral s’hi van afegir altres seccions, com teatre, teatre líric, cinema, dansa, sardanes, escola de música, excursionisme i diverses activitats esportives.

L’Orfeó Martinenc, a l’esquerra, i la Casa Sabadell, a la dreta, l’any 1975. Com es pot veure, l’edifici de planta i dos pisos és exactament el que va fer construir Delfí Sabadell. Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

La terra negra del Clot

Explicava Antonio Rabinad que l’oblit del nom de la barriada del Pont és degut a la mala fama de l’entorn de la plaça de les Glòries. A més, amb la desaparició dels ponts es perdia la referència del nom de la barriada (exònim). Entre una cosa i l’altra, el pas del temps l’acaba esborrant de la memòria.

La plaça de les Glòries es va inaugurar oficialment el dimarts 13 de maig del 1919 sense cap més característica que la de ser un gran descampat, una terra de ningú, un no-lloc urbanístic travessat per vies de tren i envoltat de fàbriques, naus industrials i barraques. Aquest va ser el seu estat durant dècades, abandonat per les autoritats. El clavegueram, per exemple, no va arribar a aquella zona de la ciutat fins l’any 1928; no va ser fins la dècada de 1930 que la perllongació del recorregut dels tramvies de les línies 7 i 56 va permetre arribar als voltants de la plaça en transport públic, gràcies sobretot a l’augment de la població de la barriada del Pont; i l’estació del Metro Transversal no es va inaugurar fins 1951.

L’emplaçament, l’any 1928, dels Encants Vells, per sota del Rec Comtal i al costat dels magatzems del ferrocarril va contribuir a la mala imatge de la plaça. Les crítiques a la premsa dels qui consideraven aquell mercat com “antiestètic”, “repulsiu”, “lloc de misèria”, sovintejaven i afirmaven que provocaria una degradació encara més gran a la zona i perjudicaria el desenvolupament de les barriades limítrofs.

En aquest sentit de degradació, aquesta immensa esplanada era coneguda com el Camp del Sidral precisament pel seu caràcter marginal, focus habitual d’activitats clandestines i prostitució.

Enric Hernández Domènech i Antonio Rabinad explicaven que els voltants dels magatzems del ferrocarril eren coneguts popularment com la “terra negra del Clot”, fent un símil amb el lloc del mateix nom situat als dipòsits de carbó del Poble-sec, entre les antigues Hortes de Sant Bertran i la muntanya de Montjuïc, on des de la segona meitat del segle XIX fins la dècada de 1950 la prostitució més marginal i sòrdida oferia els seus serveis als clients a l’aire lliure, envoltats d’una cort de tafaners que es complaïen mirant l’espectacle.

En el cas de la barriada del Pont, s’aprofitava la foscor de la part baixa del carrer Independència i els racons que oferia el camí que passava entre els magatzems del ferrocarril. Fins al principi de la postguerra, abans no fossin desmantellats aquests magatzems, les prostitutes van oferir els seus serveis a obrers i passavolants. Com explicava un testimoni a La Vanguardia, l’any 1925: “Varias infelices mujeres se sitúan en dicha plaza y junto a la línea férrea, ofreciendo espectáculos que a toda costa la moral impone evitar”.

De fet, deixant de banda el Barri Xino, la plaça de les Glòries ha estat un dels punts històrics de prostitució al carrer a Barcelona fins ben entrada la dècada de 2010, juntament amb els voltants del Camp Nou; el carrer Ramon Turró, sota el parc de l’Estació del Nord; la Rambla Catalunya amb el carrer Aragó; la Ronda de Sant Antoni; i el carrer de la Mare de Déu de Port, a la Zona Franca.

Epíleg

El que sembla ser la construcció definitiva del parc de les Glòries (més de 160 anys ens contemplen) ha acabat amb la mala fama d’una barriada que no sabia que la tenia ni recorda el seu nom. Amb els canvis generacionals i poblacionals, és difícil que els veïns actuals se sentin vinculats al passat dels carrers que habiten. Però si es compleix el projecte de recuperació i renaturalització del Rec Comtal, implicarà treure a la superfície el pont del carrer Dos de Maig i fer memòria històrica. Només pel Rec, ja paga la pena l’esforç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Últimes notícies