El dia 31 d’octubre cap a la una de la matinada prop de 3.000 persones omplien el Fossar del Parc del Clot. A l’escenari uns “punxadiscs” del barri feien ballar la multitud. Als laterals en diferents barraques, desenes de voluntaris atrafegats s’afanyaven a servir begudes a un públic cada cop més nombrós. Es veia gent jove feinejant per tot arreu, vigilant cada detall perquè tot sortís com estava previst i solucionant tots els problemes. Sense gran pressupost, sense cobrar ni un euro i sense gaires recursos la festa va tirar endavant.
Però com és possible que sigui així, any rere any?

Els orígens: el naixement de les Barraques

Corria el 2008, temps de crisi, atur i retallades. Aquell any un grup de joves del barri va decidir fer un punt de trobada durant Festa Major. Perquè fos el més gran i representatiu possible, seguint l’estela de les festes del País Basc, van decidir que cada entitat tindria la seva pròpia barra en una festa conjunta. Així naixien les Barraques del Clot-Camp de l’Arpa. Era un moment social complicat i tenien clar que allò no era una simple festa. Havia de servir per “ampliar i millorar el teixit social del barri”, fer que el “jovent del barri prengui consciència” i “no deixar mai de banda l’esperit crític envers la política i la societat actual.”

La festa era una excusa per trobar-se i teixir vincles. Llaços per conèixer-se millor entre les entitats i, sobretot, per unir forces i lluitar plegats. En aquell moment el barri no tenia Casal de Joves i, com ara, no regalaven res, s’havia de lluitar. Els vincles, la confiança entre els joves que any rere any es trobaven i l’experiència compartida els va fer forts. Aquesta fortalesa els va permetre respondre amb força la repressió viscuda a Barraques del 2012, on la Guàrdia Urbana va carregar indiscriminadament contra les entitats, aplanant el camí per obtenir el Casal el 2014.

Antifeixisme i resistència al barri

Aquest no va ser l’únic repte que va afrontar el jovent treballador del barri. El 2012 va obrir un local d’extrema dreta al barri i es van organitzar moltes accions per plantar-hi cara. Un cop més, Barraques va servir d’altaveu per denunciar l’existència d’aquest espai i reivindicar-ne el tancament, que va arribar el 2014.

D’aquella primera edició de Barraques ja fa 17 anys. Arribar fins avui no ha estat fàcil. Diferents generacions de joves ho han fet possible, amb esforç, energia i entusiasme, consolidant Barraques com un dels principals esdeveniments de la Festa Major.

L’esperit actual: festa, consciència i solidaritat

La generació de joves treballadors actual ha mantingut l’esperit de lluita i alegria que ha caracteritzat l’espai. Al pont que creua el fossar una solemne pancarta presidia l’espai: “Des del riu fins al mar Palestina vencerà!” Situada intel·ligentment damunt dels banys, no hi havia ningú que no la veiés. En un moment donat, tres joves de l’organització van pujar a l’escenari i van fer un discurs reivindicant l’ús de l’espai per part de les entitats, l’excés de burocràcia i la fi del genocidi a Palestina. Sense cap mena de por, van afirmar que si calia, ho bloquejarien tot per aturar la guerra. Ara com el 2008, la festa és una excusa per trobar-se i unir forces per lluitar plegats.

Un esdeveniment com el d’aquest cap de setmana, que ha reunit unes 5.000 persones en dos dies, és una prova clara que la joventut treballadora és capaç de somiar en gran i fer-ho realitat.
Demostra que ser jove no vol dir manca d’experiència ni desorganització, sinó tenir ambició, energia i una mirada fresca per crear espais col·lectius.

El llegat de les Barraques

Aconseguir que un acte tan multitudinari tiri endavant requereix moltes hores de feina, coordinació, responsabilitat i disciplina. I això és exactament el que s’ha vist: joves compromeses, treballant colze a colze, demostrant que quan hi ha voluntat i organització, es poden construir grans projectes que uneixen, inspiren i deixen empremta.

Barraques ha ensenyat que, quan la joventut s’organitza, pot fer realitat allò que somia.
I si han estat capaces de crear tot això junts, potser el pròxim somni serà canviar el món.
I, veient el que s’ha viscut, ningú no s’atrevirà a dir que no ho aconseguiran.