Quan tenia 5 anys, un veí li va canviar la vida sense saber-ho: ‘Per què no el porteu a fer ballet?’ va dir. Així comença una història que, mig segle després, encara perdura. Aquell nen inquiet va descobrir al Centre Parroquial del Clot un món que li obriria les portes de la seva passió: la dansa.

Avui, el David Martínez i Coral (1965) és el director artístic de l’Esbart Sant Martí, mestre a l’Institut del Teatre i un referent en la dansa tradicional catalana. Però sobretot és un home que parla de la seva trajectòria amb la mateixa humilitat amb què recorda aquells primers dies de classes, envoltat de nenes i d’estereotips que ell va aprendre a desmuntar ballant. Per això mateix, ha estat escollit com a pregoner de la Festa Major del Clot-Camp de l’Arpa 2025.

Has viscut sempre al Clot. Quin record tens d’aquella infantesa?

Vaig néixer al carrer Aragó, però els meus pares de seguida van agafar un pis de lloguer al carrer Navas, just davant de l’escola Sant Pere Claver. Era un edifici nou, i gairebé tots els veïns treballaven a la fàbrica Hispano Olivetti, que estava on ara hi ha el Centre Cultural La Farinera del Clot.

Tots van tenir fills més o menys alhora, així que a l’escala hi havia una colla enorme de nens. Quan anava a l’escola, a cada replà hi havia tres o quatre criatures. Allò semblava un xiquiparc! I el carrer Navas, en aquella època, estava tancat perquè pel mig hi passava el tren. Era un descampat, i nosaltres hi jugàvem a pilota tot el dia.

Crec que aquell ambient de veïnat, de compartir i créixer junts, m’ha marcat molt. Ja des de petit vivíem en comunitat, amb un esperit de barri molt viu.

I com comença la teva relació amb la dansa?

Va ser gràcies a un veí. Va proposar als meus pares portar-me al Centre Parroquial, on feien ballet. Jo tenia cinc anys, i tot va començar així.

Ara potser ja no ens sorprèn tant, però en aquell moment portar un nen a fer ballet no era gaire ben vist. Hi havia molts estereotips: semblava que la dansa era només “cosa de nenes”. Però els meus pares no s’ho van pensar gaire i m’hi van portar igualment. I mira, aquell petit gest va canviar la meva vida.

Vaig començar com a alumne i ja no ho vaig deixar mai. He passat per totes les etapes: alumne, ajudant de mestre, ballarí i director. La dansa m’ha acompanyat sempre.

Aquell Centre Parroquial ja tenia relació amb l’Esbart Sant Martí?

Sí. L’Esbart va néixer dins el Centre Parroquial, sota la seva protecció. Estem parlant dels anys quaranta-cinc, en plena dictadura. En aquell moment, l’Església era pràcticament l’únic espai on podies fer activitats culturals amb una certa llibertat.

El Centre era un punt de trobada molt actiu: hi havia grups de teatre, bàsquet, fotografia, i, per descomptat, l’Esbart. Tot això t’obria el món. Coneixies gent, comparties, aprenies a treballar en equip. Crec que allà vaig entendre per primer cop el valor de les entitats: créixer amb gent, aprendre a conviure i sentir-te part d’un col·lectiu.

I com passes d’aquell nen que ballava ballet a ser el director artístic de l’Esbart?

Quan tenia uns deu anys vaig començar a fer dansa catalana. En aquella època no hi havia seccions infantils, així que vaig entrar directament amb els juvenils. Ballava amb nois i noies de catorze o quinze anys, i això em va fer espavilar ràpid.

Més endavant, amb tretze anys, vaig començar a fer actuacions amb el cos de dansa, amb gent que em doblava l’edat. Recordo que em feia impressió, però també m’ajudava a créixer.

Als divuit anys, l’Esbart va passar per un moment difícil: els directors van plegar i em van proposar agafar-ne la direcció. Va ser una bogeria, però vaig acceptar. Vaig estar tres anys dirigint gent molt més gran que jo.

Després ho vaig deixar un temps perquè volia seguir ballant, però als vint-i-sis vaig tornar a agafar la direcció, i des de llavors hi he estat sempre.

“En total, més de cinquanta anys dalt de l’escenari i darrere el teló.”

Has parlat de valors i respecte. Vas viure situacions difícils per ser un noi que ballava?

Sí, i n’he après molt. Quan era petit, els estereotips eren molt forts. Hi havia pocs nois a les classes, potser dos o tres entre vint nenes. I sempre hi havia qui et deia que això “no era de nois”, o que si feies dansa “devies ser així o aixà”.

Això et feia aprendre a conviure amb els prejudicis. A nosaltres, a l’Esbart, la dansa ens va ensenyar a respectar. A conviure amb la diferència sense jutjar. Des de molt jove vaig entendre que darrere de cada persona hi ha molt més que el que es veu.

“Quan convius amb tantes noies, amb tantes realitats, deixes de veure el gènere i comences a veure persones. Això m’ha fet més obert i tolerant. M’ha ajudat a entendre coses que ara es reivindiquen, però que es vivien fa quaranta anys”.

Quina importància té la part social dins de l’Esbart?

Moltíssima. L’Esbart no és només un lloc on aprens a ballar. És una escola de vida. A part dels assajos, fem activitats socials: castanyades, cap d’any, excursions… És un espai on creixes amb amics que acaben sent família.

De fet, jo vaig conèixer la meva dona, l’Ariadna, ballant a l’Esbart. Ens vam casar aquí, i ara ja soc avi. Tota la meva vida gira al voltant d’aquesta entitat. L’Esbart m’ho ha donat tot: amistats, valors, experiències i fins i tot la meva família.

També has innovat molt en l’àmbit coreogràfic. Com ha estat aquest procés?

Quan vaig tornar a dirigir, vaig tenir clar que volia donar una personalitat pròpia a l’Esbart. Durant anys, tots els esbarts ballàvem els mateixos balls. Estava bé, però ens limitava.

Llavors vaig començar a investigar danses d’arreu del país i a treballar amb noves músiques. El 1998 vam fer un espectacle amb música tradicional reinterpretada per grups com Tralla, i va ser un punt d’inflexió. A partir d’aquí vam seguir fent espectacles més contemporanis, amb posades en escena modernes.

El darrer, per exemple, el vam fer amb una coreògrafa de dansa contemporània. Fins i tot vam acabar ballant una jota amb música de Britney Spears! Al principi alguns ho van trobar massa atrevit, però al final va funcionar molt bé. Si vols evolucionar, has d’arriscar.

I com veus el futur de la dansa tradicional catalana?

Ara és un moment molt interessant. Durant anys el folklore era vist com una cosa antiga, gairebé folklòrica en el sentit despectiu. Però ara molts creadors i músics joves tornen a inspirar-se en les arrels, i això ens dona una oportunitat única.

El repte és fer-ho amb rigor, amb professionalitat, sense caure en la caricatura. Hi ha una línia molt fina entre fer-ho bé o fer el ridícul. Per això és tan important la formació i la base.

“La tradició no s’ha de fossilitzar, però tampoc es pot banalitzar.”

Parlem del barri. Com ha evolucionat la relació de l’Esbart amb el Clot?

Quan jo era jove, cada entitat del barri anava una mica pel seu compte. Hi havia rivalitats sanes, però cadascú feia la seva. Ara, en canvi, hi ha més col·laboració. Els joves ens han ensenyat molt: treballen més en xarxa, comparteixen activitats i espais.

Nosaltres, per exemple, vam impulsar el Ball de Rams durant la Festa Major amb la idea que fos una activitat de tot el barri. M’agradaria que un dia aquest ball el fessin només els veïns, sense que hi hagués cap membre de l’Esbart ballant-hi. Seria el somni: veure que el barri ho ha fet seu.

Com vas rebre la notícia que series el pregoner de la Festa Major?

Vaig plorar. No m’ho esperava gens. Al principi vaig pensar: “Per què jo? Què he fet?” Però després t’adones que és un reconeixement a tota una vida dedicada al barri i a la dansa.

“L’Esbart ha estat com un fill més. No visc d’això, però sí que puc dir que he viscut per això.”

Hi he trobat tot el que tinc: amics, família, valors i felicitat. Quan m’ho van dir, vaig sentir que tot aquell esforç de tants anys tenia sentit.

Ens pots avançar de què parlaràs al pregó?

Parlaré de la meva vida, però no com una biografia personal, sinó com un exemple del que pot fer qualsevol veí del barri. Sense grans pretensions, només amb ganes de participar i estimar el que fem.

També vull parlar de l’associacionisme. Sempre dic que les entitats són l’eix que vertebra el barri. Els polítics o els mossens passen, però les entitats queden. Són qui fan barri de veritat, qui transmeten valors i creen comunitat.

I què és per tu la Festa Major del Clot?

Per mi és molt especial. Abans, la festa major esperada tot l’any. En aquella època, era un alliberament: durant uns dies podies fer coses que no feies mai.

Ara vivim d’una altra manera, surts de festa sempre que vols, però aquell esperit de retrobament i d’alegria col·lectiva, continua.