Si has passat per Rambla Guipúscoa, pel mercat o per l’eix comercial del barri, probablement has vist la seva obra sense saber-ho. Roc Blackblock és muralista, veí del Clot des del 2002, i porta 27 anys fent que les parets parlin. Enguany, les seves reflexions i els seus murals salten del carrer al paper: Pol·len Editorial publicarà el seu primer llibre aquesta tardor.
–Molts veïns et coneixen per la teva obra, però potser no saben qui hi ha al darrere. Qui és en Roc?
Roc Blackblock és el personatge públic, la meva faceta professional; com em diuen la meva mare i les meves filles és una altra història. L’etiqueta amb la qual em sento més còmode per definir el que faig és «muralista»: pinto murals, no grafitis, no perquè em semblin malament, sinó perquè és una altra disciplina.
Tot va començar el 1999, quan vivia al Centre Social Okupat l’Hamsa, a Sants. Estudiava il·lustració i vaig coincidir a classe amb un «escritor de grafitis» que vaig convidar a pintar en aquell espai. A partir d’aquell moment em vaig enganxar als esprais. Com a membre actiu del moviment de l’ocupació, el grafit es va convertir en una eina de participació política i social. Des de fa gairebé deu anys intento mantenir un equilibri entre la faceta militant i la professional.
–Vas créixer a l’Eixample, però acabes al Clot. Com s’entén?
Vaig viure al cor de l’Eixample, a la zona de Pau Claris amb Aragó. No tenia una vivència de barri: no hi havia una plaça on quedar amb els companys ni una escola de proximitat que em permetés conèixer els veïns. Per això me’n vaig anar a viure al centre de Sants. El 2002, amb el naixement de la meva filla, viure en un espai ocupat i criar una criatura es va fer incompatible, i vam venir cap al Clot. Paradoxalment, jo no soc del Clot ni la meva parella tampoc, però les meves filles sí, i els seus avis paterns i materns també.
El gran detonant per arrelar-nos va ser quan les meves filles entren a l’escola Dovella. Aquesta es converteix en un espai de convivència de barri: coneixes famílies diverses, ens afegim a l’AMPA… Des d’aleshores, cada any que passa, les arrels aprofundeixen.
–El mur de Rambla Guipúscoa és el que tens més a prop de casa. Té alguna càrrega especial?
Sí, i és una casualitat que sempre m’ha fet gràcia. Quan era adolescent, aquell mur tenia un mural de solidaritat amb el poble sahrauí; no era meu, però me’l vaig emportar gravat. Les voltes de la vida han fet que hagi acabat vivint a 100 metres d’aquell mur, i que sigui el lloc on baixo a pintar quan la indignació em pot. El mural del Netanyahu com a criminal de guerra, per exemple, el vaig pintar amb un d’aquells rampells.
–I va ser precisament aquell mural el que va provocar un dels episodis més sonats: un home va agafar un avió des d’Israel per venir al Clot a cobrir-lo.
El mural va estar intacte durant gairebé sis mesos. Pels volts del Nadal em comença a sonar el telèfon: l’han atacat. Quan arribo, aquell mateix dia ja estava tapat. A les xarxes detectem que hi ha un artista israelià que ha publicat un vídeo explicant que ha vingut tres dies a Barcelona expressament per combatre la narrativa pro-palestina als carrers. S’havia plantat davant del meu mural, l’havia tapat amb un retrat del Netanyahu coronat com a rei, i ho havia gravat tot. Aquell mateix dia, el mural es va tornar a tapar, i l’endemà ell torna al Clot i en fa un altre de ràpid. Aquell tampoc va durar: els veïns el van cobrir instantàniament. I ell, en els seus vídeos, es victimitza i arriba a dir que el Clot és un barri islamitzat.
El més interessant de tot és el que aquell episodi revela del barri. Quan estava pintant el mural nou, uns veïns em van aturar per explicar-me que havien vist l’israelià pintar i que s’hi havien acostat per dir-li que el que passava a Palestina era un genocidi. Fa gairebé quatre mesos que el mural continua intacte. Això ja no és una cosa del meu mural: és com ens posicionem com a barri.
–Últimament se t’ha vist als comerços del barri, pintant persianes.
És un projecte de l’Eix Comercial que s’ha fet a molts barris de Barcelona, en el qual s’assignava un artista per zona. Jo vaig demanar quedar-me al Clot, i així ha estat. La gran dificultat ha estat adaptar-me als horaris dels comerciants, però ha valgut la pena.
Parlant amb la meva mare del projecte, li vaig dir que pintava la pastisseria La Palma, i em va explicar que la meva besàvia havia començat a comprar-hi, i que des d’aleshores, generació rere generació, els torrons de Nadal sempre venien d’allà. Pintar un lloc així i descobrir que forma part de la teva pròpia història… és dels moments que fan especial aquesta feina.
–El Pla Endreça intenta separar “els bons” (muralistes amb permís) dels “dolents” (grafiteros sense). Tu t’has mogut sempre en els dos mons.
Em moc amb un peu a cada cantó. Gran part dels projectes els faig per encàrrec del mateix Ajuntament de Barcelona, per municipis d’arreu del territori, per entitats memorialistes. Però hi ha projectes que pinto a l’espai públic sense permís, i em sento legitimat a fer-ho. La dicotomia que planteja el Pla Endreça és molt falsa: hi ha murals fets sense permís que, si la gent no ho sabés, ningú podria distingir dels que en tenen. Ho veig com una política higienitzadora, de convertir el carrer en un espai totalment asèptic i controlat.
–Creus que hi ha una persecució al mural de protesta?
Si aplico la norma de «pensa malament i encertaràs», em sembla molta casualitat que pintar un mural que critica el turisme a 200 metres del Parc Güell et costi 10 guàrdies urbans i una denúncia penal en lloc d’una multa. I el mural del rei Emèrit en defensa del Pablo Hasél, al Parc de les Tres Xemeneies, va desaparèixer tapat per la brigada de neteja al cap de 12 hores. Censura en estat pur.
–Tens un projecte de murals de memòria, els Murs de Bitàcola, que va molt més enllà del mural reivindicatiu.
La pandèmia em va aturar tots els projectes, i va ser en aquella pausa forçada que vaig identificar un fil conductor en la meva obra: el treball sobre la memòria. Vaig construir un projecte que ho recollís tot: buscar un episodi històric de la zona on pintaré, il·lustrar-lo al lloc on va passar, i afegir-hi un codi QR perquè qui s’hi aturi pugui aprofundir-hi amb informació, fotografies i documents. La manifestació de les galledes, la vaga de la Canadenca… Una manera de fer que l’espai públic expliqui el seu propi passat.
–Quan expliques la memòria d’un barri que no és el teu, hi ha el risc de fer-ho com a “turista”?
No diria que hi ha el risc, és un fet inevitable. Soc conscient que sempre soc un foraster, per això m’imposo una regla: donar prioritat al criteri de la comunitat. A vegades una imatge és artísticament més potent però l’altra té una càrrega emocional i històrica molt superior. Davant del dubte, tiro per la que volen els veïns.
–Dedicar-se plenament al muralisme és un luxe?
És un luxe i una batalla alhora. Em sento privilegiat de treballar del que m’agrada, però quan a les 6 i mitja del matí carregues la furgoneta per anar a pintar 10 hores seguides, no sents cap privilegi, sents que estàs exercint el dret que hauríem de tenir tots, que és tenir una professió que t’omple. El que és realment difícil és fer-ho sense posar el teu art al servei del mercat. El meu repte és haver trobat projectes que no em generin cap conflicte ideològic: puc continuar fent coses per Palestina, per la memòria, per tot allò en què crec, i puc viure d’això.
–Tens algun projecte entre mans?
Estic tancant l’edició d’un llibre que, si tot va bé, sortirà amb Pol·len Editorial cap a la tardor. És un volum eminentment gràfic i fotogràfic que recull 27 anys de murals, vivències i reflexions, estructurat en quatre capítols temàtics: la ciutat, els moviments socials, la memòria i l’espai públic. No volia fer un llibre autobiogràfic; és més aviat una reflexió sobre tot el que he après pintant. Mentre anava pintant, anava afegint pàgines.
Vint-i-set anys de parets, de multes, d’esprais i de barri. De centres socials ocupats a encàrrecs municipals, de maquis a milicianes, de sargantanes al carrer Entença a Netanyahu a Rambla Guipúscoa. Tot plegat ha anat sedimentant, mural rere mural, fins a convertir-se en un llibre. A la tardor, Pol·len Editorial el publicarà. Serà la primera vegada que l’obra d’en Roc cabrà entre dues tapes, però segurament no serà l’última vegada que la veurem a les parets
