Si algun dissabte has passat pel mercat del Clot o per una festa de carrer i has sentit sonar soul o ska, estaves escoltant el Northern Clot sense saber-ho.

El nom ve del northern soul, l’escena obrera que va néixer al nord d’Anglaterra als seixanta i que va deixar dues herències: el puny alçat i el lema keep the faith. Aquí, el puny s’ha quedat igual però el lema s’ha traduït per un altre: "fem barri!".

Darrere aquest projecte cultural hi ha en Joan Pernil, que fa dotze anys va picar la porta de La Farinera amb la voluntat de crear un cicle de cultura al barri. Va ser tot un èxit, i any rere any ha repetit el format fins a convertir-se en una icona del barri. Aquest dissabte 26 hi celebra el dotzè cicle, gratuït i ple de novetats.

Comencem pel principi: qui és el Joan Pernil?

Vinc de les arts escèniques i de la televisió, més que no pas de la música. Però d’alguna manera no he reinventat res: ja fa molts anys que em dedico a fer de gestor cultural, el que passa és que potser no s’havia implantat d’aquesta manera. Soc del Poblenou, però fa uns quinze anys vaig venir a viure aquí al Clot.

I com neix Northern Clot?

Aquí al barri vaig conèixer molta gent del món de la cultura que tenia coses a dir. Un dia, entre vermut i vermut, vam parlar de com podríem aportar alguna cosa al món de la subcultura. Jo soc una mica catalitzador: vaig agafar dos o tres amiguets i els vaig anar dient què podia fer cadascun. M’ho vaig apuntar tot en un paper i els vaig menjar l’olla.

I amb aquell paper vas anar a La Farinera.

Vaig picar la porta i els vaig proposar una jornada gratuïta de subcultura, de proximitat. Em van obrir les portes i a aquell cicle va venir molta gent. Em va fer pensar que potser el que tenia entre mans es podria implantar al Clot.

Això va ser al 2012. Com era el Clot aleshores?

Era un barri que no havia explotat com ara, ni a nivell arquitectònic ni a nivell de preus. Tampoc hi havia cap local de referència musical. Jo venia d’una escena musical més de gueto i vaig pensar que aquí es podria implantar alguna cosa diferent, però sense pensar que això explotaria. Ara el veus com un barri súper hipster, ple de botigues importades d’altres punts de la ciutat, però abans no era així.

Quin buit musical vas trobar al barri?

Faltava la música sixties, la jamaicana, l’ska, el rhythm and blues, el soul, el funky. Una persona amb cultura de club aquí no la trobava, havia d’anar a altres punts de Barcelona. El que jo volia és que fos gent del barri qui la posés. Per a mi això és fer barri.

Heu fet un total de 288 esdeveniments, que no és poc. Quanta gent sou, al Northern Clot?

Soc jo sol. No ens enganyem, el Northern Clot és el Joan Pernil amb una habitació de tres metres quadrats. Si jo explico això, no vendrà tant com si treballo una narrativa, una mica la ficció, la imaginació, i m’invento que tinc un col·lectiu, que tenim una oficina plena… Parlo sempre en tercera persona, però és mentida.

I com se sosté econòmicament?

No estic inscrit en cap registre ni soc autònom. Simplement, si quan faig un bolo tenen la bona voluntat de trobar un petit pressupost per a mi, doncs benvingut serà. Però res més, no tinc la capacitat de créixer tant com per facturar. El Northern Clot ha fet el que ha fet gràcies a fer-ho tot de manera altruista.

I què n’has tret?

És un orgull màxim poder posar la teva semillita al barri i que la gent et doni l’oportunitat de fer coses així.

Cada any coincidiu amb la Mercè.

Som a Barcelona, així que sempre hi ha coses que se’t solaparan. Fa anys la Mercè es retardava o s’avançava, ara no ho sé molt bé, però portem dos anys que cau ben al mig. Per tant, amb el cap ben alt i ben orgullós, dic que els faig la competència.

Has fet servir el puny i el "fem barri", però alhora has treballat per a marques grans.

És contraproduent perquè, malauradament, m’he venut, per dir-ho d’alguna manera. Si vens el "fem barri", la proximitat, i reivindiques les coses artesanals però t’hi sumes a marques grans, et titllen "d’enemic". M’ha passat i m’ha fet mal. Jo només em sento com el Robin Hood de l’època: aprofito els diners d’aquestes empreses per portar-ho a les classes treballadores.

Cansen, dotze anys?

M’han passat els anys volant. M’hi he deixat la pell, hi he deixat molta emoció, he patit. Cadascun dels esdeveniments l’he tractat com el meu fill, no n’hi ha cap que hagi treballat més que un altre. És esgotador, però sempre val la pena.

I ara dius que et vols reinventar.

Estic obrint la porta a l’experimentació amb la performance. Si vull continuar i sentir que estic fent alguna cosa de profit, haig de plantejar algun tipus d’espectacle diferent. Potser haig de treballar amb la poesia, el cinema o la narrativa. No sé què exactament, però haig de sortir de la música per poder créixer.

I el proper dissabte hi ha el cicle Northern Clot. Què és exactement?

El cicle és com l’aniversari. És un honor que sigui a la Farinera. M’obren les portes de casa seva i em pregunten què vull fer, quina infraestructura, tècnics, sales… I jo m’ocupo de pensar què es farà, intentant fer una programació que vagi més enllà del rock and roll i la música que conec. Aquest any faig una proposta performàtica: treballarem el Fluxus i la figura de Yoko Ono, amb tallers teòrics i pràctics, exposició de visuals amb performance inclosa, presentacions de llibre i concerts.

I més enllà del 26?

De cara als quinze anys m’agradaria fer un llibre il·lustratiu amb tot el que he publicat a Instagram. Una espècie de conte on es mescli tota l’experiència amb una història una mica més fantasiosa, perquè la gent vegi que el Northern Clot està molt més enllà del noi o la noia punxant discos.