El 2021 va ser un any estrany per tothom. Una pandèmia mundial havia sacsejat tots els racons del planeta i encara estàvem de ressaca. Als bars, pilar fonamental de la nostra cultura, havies d’ensenyar un certificat per entrar. Les nits eren molt silencioses, hi havia toc de queda. La mascareta era obligatòria. Als Estats Units, país que es reivindica far de la democràcia, Donald Trump perdia les eleccions i els seus fanàtics assaltaven el Capitoli. Pablo Hasél entrava a la presó i Barcelona cremava durant quatre dies.

Al barri, els col·lectius socials recuperaven una relativa normalitat. Les webcams rebien el descans que es mereixien i es feien les primeres reunions presencials. Regnava una sensació de fatiga i desmotivació, molta gent va marxar durant aquells mesos pandèmics. El jovent, com sempre, prenia la iniciativa i l’espai de Barraques (espai de coordinació d’entitats que organitza la nit més multitudinària de Festa Major) es reactivava.

Love of Lesbian feia un concert amb 5.000 assistents al març. Emmirallats per aquesta possibilitat i l’arribada del bon temps, una renovada energia permeava als joves del barri. “Cal fer alguna cosa, ens hem de tornar a trobar” s’escoltava a les assemblees de Barraques. És així com van proposar fer les primeres Barraques de Primavera. Però clar, els somnis són bonics i la realitat complicada. El PROCICAT (l’espai del govern de la Generalitat que posava les mesures sanitàries per la pandèmia) havia marcat unes restriccions per fer esdeveniments que només podies superar si eres una gran empresa. Demanar el permís s’embolicava.

La realitat és complicada, però la convicció, l’atreviment i no ens enganyem una mica d’ingenuïtat, mouen muntanyes. Res era impossible, calia un pla. Es van repartir les tasques: uns van estudiar les mesures del PROCICAT, altres van estudiar el Parc del Clot per perimetrar-lo, alguns començaven a contactar grups, calia un protocol de seguretat i els amants de la burocràcia van començar a redactar-lo. Mentre la resta començava a estendre’s pel barri, “hi haurà música en directe després de mesos de confinament”.

Tot anava vent en popa, com un rellotge on cada engranatge sap el que ha de fer, la feina anava sortint. Arribava la data límit per presentar el permís i amb algun contratemps d’última hora, com sempre, es va presentar el que demanaven. Hi havia un pla per aplicar les restriccions, un protocol sanitari, més de 5 grups confirmats i tot el material per fer els concerts estava a punt. Ara només calia esperar la resposta de l’administració.

Els dies anaven passant i la resposta no arribava. De la impaciència van passar a la preocupació, de la preocupació a la incomprensió i de la incomprensió a la ràbia. Mentre el districte anava aprovant permisos per actes de diversa magnitud, la confirmació continuava pendent. Arribava la data i les reunions es van tornar més acalorades. De sota mà havien contactat amb l’assemblea i veien complicat aprovar el permís malgrat que complia tots els requisits.

“Cal un revulsiu, alguna cosa que canviï les regles del joc.” Es deien alguns. Però els dubtes i la por a les multes començaven a minvar la moral. Els més vells dels joves acostumats a gestionar grans pressupostos i a tenir les mans lligades amb l’administració van ser els primers a baixar del carro. Com un dominó la majoria d’entitats van anar deixant-ho estar.

Totes menys dues. Es van mirar, van fer números de la gent que podia fer feina, van recalcular el pressupost i van arribar a una conclusió: podien continuar. Havien crescut en un moment molt complicat, crisi, el procés, vagues feministes i desnonaments. No comprenien el que significava rendir-se.

50 joves entraven de cop i per sorpresa a la Seu del Districte per a demanar una reunió amb el responsable de permisos. Tot havia estat pensat detingudament dies abans. Una persona distrauria la seguretat fent-se el perdut. Dues persones farien veure que conversaven davant la porta automàtica per evitar que la tanquessin i donar el senyal. 3…2…1… ARA! Com si fos un encanteri, tots els joves dispersos per la plaça que estaven jugant a cartes, esmorzant, prenent un cafè van arrencar a córrer cap a la porta. Eren molts, molts més que els que eren en aquella reunió on havien decidit continuar. Perquè quan fas l’encertat mai estàs sol. Saltant el control de seguretat van arribar fins al despatx de l’home que encara no els havia respost.

El discurs era clar, no hi havia motius sanitaris per suspendre la festa. Els càntics no afluixaven. Havien portat menjar i aigua. “No marxarem fins que tinguem el permís!”. Al cap d’una estona cridant-li a la porta va sortir una dona que li suava el front. “L’home que busqueu està de viatge oficial, no torna fins d’aquí a dos dies. És completament impossible contactar-hi”. De cop silenci. “Hòstia! Això és un cop passada la festa” van comentar uns, “marxem deien els altres”. Però d’entre la multitud es va alçar una veu “res és impossible, hem de seguir insistint, cridar més fort i que no marxi ningú fins que ens donin el permís”.

Passaven les hores i la força no dequeia, començaven a arribar les primeres mostres de solidaritat per part d’altres entitats del barri i de Barcelona. Com una bola de neu, aquella acció havia fet el seu efecte. Entre càntics, aplaudiments i xiulets van rebre una trucada. Un número ocult. “Hola?”. Era l’home dels permisos. Havien arribat molt lluny. Com havia aconseguit el telèfon? Mai ho van saber. Com podeu imaginar, l’eufòria es va desfermar. No calen gaires motius per fer una festa de barri, tothom ho sap, però ara en tenien de sobres per celebrar.

És admirable com joves sense recursos econòmics ni de l’administració, de manera independent, van aconseguir construir un espai segur en plena ressaca de la pandèmia. Sense ni un sol contagi, sense ni un sol incident. Molts potser no se’n recorden, d’altres potser ni ho sabien, però la festa de primavera del 2021 al Clot va ser la primera que es va fer de manera autogestionada i amb música en directe a Barcelona després del confinament.

Aquest any una nova generació de joves ens recorda la necessitat de trobar-nos, d’estar units per a quan arribin moments adversos. Continuen amb les Barraques de Primavera i aquest dissabte dia 16 al Parc del Clot han preparat una jornada d’activitats. Des del matí amb tornejos esportius, passant per un dinar de germanor i acabat amb concerts. Gratuït. Per tothom.