Si són roses, floriran és com abocar-te a un celobert: és sentir les veus dels veïns escolar-se entre la roba estesa –paraules que parlen dels altres dient més de qui les diu que dels altres-. L’autor, Manuel de Pedrolo, hi conforma un retrat de la societat catalana de la postguerra: un ambient enrevessat i gris, ple de dificultats per sobreviure i d’entrebancs per ser feliç. Ho fa, tanmateix, d’una manera subtil: sense evidenciar-ho a grans veus, sinó donant-li forma a través d’íntims diàlegs. És per això que fa la sensació de ser dins de la conversació, o almenys a prop, fent safareig.
De to ràpid i frenètic, l’obra et porta de seguida a veure la roba estesa dels personatges, a conèixer les seves interioritats i la complexitat de les seves vides, fent bona aquella dita de què cada casa és un món. Pedrolo no necessita grans discursos teòrics per retratar la precarietat de l’època; li és suficient ficar-nos directament a la sala d’estar, fent-nos partícips vivament de la conversa.
La trama se centra en el Gregori, un home que es queda sense feina i que manté amb la seva dona unes discussions constants que ressonen per tot el pati de veïns, fent-los partícips del seu dramàtic dia a dia. És en aquest escenari que l’autor ens el presenta com un home acorralat per les circumstàncies del seu entorn i condició, a qui la vida porta de cap i que acaba buscant la salvació en el deliri, la borratxera i la fugida cap a un amor passional ple de secrets.
A l’obra, centenars de veïns viuen amuntegats en pisos petits i foscos i molts, tot i treballar, no aconsegueixen viure dignament. Coincidint amb les grans mobilitzacions d’enguany per la crisi de l’habitatge, resulta gairebé dolorós comprovar com un text escrit durant la postguerra continua ressonant amb tanta força. La crisi de l’habitatge, l’auge reaccionari, la dificultat de construir una vida digna, i d’arribar a final de mes, ens connecta directament amb aquella època —salvant les distàncies, clar, d’un temps on la dictadura no feia tant que havia acabat i en què una separació matrimonial suposava, a més, d’un daltabaix de portes enfora.
Pedrolo sabia que per connectar amb el lector no cal usar un vocabulari massa boig o ple de complexitat, ni tan sols ser explícit; a vegades directament entres a dins perquè t’hi posen a dins. A “Si són roses, floriran”, sembla que jugui amb la forma i amb el llenguatge al seu antull, i aconsegueix formats originals, però, alhora, entenedors impregnats d’un llenguatge col·loquial i recursos que juguen amb el lector a fer-lo sentir protagonista.
Tanmateix, hi ha quelcom en les converses que és desolador i llastimós, que “és com si em diguessis que només es pot viure derrotat”, i que denota l’època enterbolida i fosca de la dictadura que amara la manera d’escriure i d’encarar l’obra i els valors postmaterialistes de la societat espanyola. Una mena de deix, que trobem en altres literatures d’aquelles dates, com ara les novel·les de Juan Marsé, o el deliri del personatge de la Cecília Ce del Carrer de les Camèlies de Rodoreda. No gens menys, en totes aquestes literatures que brollen d’anys de desesper i de tenebra, aconsegueixen transmetre una llum o almenys una mena d’esperança: un anhel de florir enmig de tanta penúria.
Així, el que comença com una comèdia de safaretjos es transforma ràpidament amb un diàleg, brodat amb mestria, situa una història d’amor en el centre de tot. El protagonista sembla trobar la salvació —o almenys l’intent— en el deliri de l’enamorament. “Si són roses, floriran”, es tracta, en el fons, d’una fugida per oblidar-ho tot: la gent que murmura, l’encariment del menjar, la falta de feina, la relació amb la seva dona, i la culpa que arrossega pels seus propis actes. Voler enamorar-se, deixar-se portar i silenciar els pensaments atropellats. Començar de nou, encara que ja no hi hagi la possibilitat, perquè, al capdavall, entre tant de soroll i tanta grisor, el destí s’obre pas: si alguna cosa ha de ser, serà; i si són roses, floriran.
"I encara que al capdavall la indiferència, i potser l’odi i tot, prengui el lloc de l’amor, res d’això no el destrueix, ha estat, ha estat! I ha estat sencer, tot el que hi havia, tot el que era possible… "
Per aquesta i més recomanacions som a Bolibloc, al carrer Sant Quintí 37, i a la web www.bolibloc.cat
