Una ressenya de les llibreteres de Bolibloc Laia i Sophie
Que a Espanya hi va haver una guerra civil és ben sabut per tothom, però que tot es va engegar amb una al·legòrica partida d’escacs, que del centre de la península va néixer un volcà i que sonava música clàssica si l’esdeveniment històric ho requeria ho sabem gràcies a La Península de las casas vacías, de David Uclés.
L’obra del jaenès s’ha consolidat com una de les novel·les més guardonades d’ençà de la seva publicació l’any 2024. Dins d’un imaginari literari molt transitat, i de vegades sobreexplotat, com és la guerra civil, Uclés ha afegit una capa més a l’anteriorment dit, irrompent amb una història tendra, humana i lluny dels maniqueismes. Alhora, incorpora un element altament diferenciador: un realisme màgic que ens submergeix en la vida dels habitants d’aquella Espanya que, malgrat el pas del temps, no ens queda tan llunyana.
En una república potser massa utòpica pel que era l’Espanya de 1936, Uclés ens porta a conèixer la vida de l’Odisto, un home de camp d’aquells als que se’ls hi nota a les mans, la seva família, tan pròpia i genuïna, i el poble on arrela la nostra història: Jándula. El que narra Uclés navega entre el real i la imaginació, els personatges de La Península de las casas vacías s’inspiren en la família real de l’autor, que van viure la guerra a Quesada (la Jándula de la novel·la).
També la guerra civil fluctua entre el que de veritat va passar i el que podria haver passat, i, malgrat que la narrativa es recolza en el fil dels successos bèl·lics, l’experiència de la família Ardolento esdevé un reflex de la vida durant aquells anys, dels conflictes, l’amor, la família, les amistats, però sobretot els conflictes per la sang en nom de la pàtria que estaven destruint:
He aquí pues la historia
de la descomposición total de una familia,
de la deshumanización de un pueblo,
de la desintegración de un territorio
y de una península de casas vacías.
Quan esclata la guerra a Jándula la dificultat s’afegeix a les penúries que ja sumava la classe treballadora del camp, el bucòlic poble es desendreça i comença a imprimir en els nostres personatges els seus ideals i, alhora, el seu destí. A més, el realisme màgic esdevé en aquesta novel·la un personatge més, capaç de donar-li més pes a la intencionalitat del subtext, apropant-nos a les emocions dels personatges, sentint-nos, com ells, sota una pluja d’un any, lluitant per treure la cendra de dins, veient cases negres recobertes d’un dol tintat en una terra que batega al mateix ritme que el dolor.
La península de las casas vacías no pretén ser una crònica bèl·lica, sinó un experiment literari sobre la fragilitat de la condició humana. La guerra civil, sovint narrada des d’una perspectiva reduccionista —com si fos una disputa de “bons i dolents”—, se’ns mostra des d’una visió desmitificada i allunyada de la morbositat política, donant una dimensió molt més profunda a cada vida, allunyant les seves existències del blanc i el negre en un matís infinit de grisos i contradiccions que barregen el pensament i el sentiment amb l’instint de supervivència.
Així, l’autor despulla els personatges de les seves etiquetes i lluites ideològiques per desmitificar-los i observar-los des d’una intimitat tendra i commovedora. Com s’esmenta a la mateixa novel·la, reflecteix “com aquella guerra havia canviat el poble, i on quedaven els ideals quan els homes i les dones eren ferits; que poc importava la política i la lluita quan les costures del cos es desprenien, quan la nació acabava delmada”. En aquest sentit, fugint dels bàndols, la tragèdia col·lectiva esdevé el punt de mira de la guerra, recordant la universalitat d’un dolor punyent.
Si anteriorment el realisme màgic ha pogut, en ocasions, fer una mica més feixuga la lectura, no és així en el cas de David Uclés, que compta amb una prosa rítmica i un molt bon gust en l’ús dels recursos literaris. L’autor aconsegueix donar una segona dimensió als personatges i als fets explicant-ho també de forma eloqüent i vívida amb l’extraordinari.
Amb un to pseudo – irònic, Uclés aconsegueix mantenir l’atenció del lector pàgina rere pàgina i ens sorprèn entrant i sortint a la novel·la transformant-se així en un personatge més per moments.
Així i tot, l’autor ha reeixit en una creació sublim, subtil i inoblidable, construïda sense bàndols ni faccions. La península de las casas vacías perdurarà en el record de les pròximes generacions com una mirada única cap a la sang d’aquella ferida que, dècades més tard, encara roman oberta, doncs, a la fi, la imaginació i la màgia conviuen en aquesta obra, però res pot evitar el dolor ni disfressar el patiment que provoca una guerra entre germans.
Si us interessa fer un col·loqui sobre aquesta lectura, el club de lectura de setembre estarà dedicat a ella! Podeu passar a preguntar-nos per Bolibloc per a més informació o fer la consulta al nostre Instagram: @bolibloc.
