Aquests dies, als grups de WhatsApp del barri, es tornen a repetir quatre paraules: Balmanya, Miralletes, Casas, Broggi. Són els noms de 4 de les escoles del barri, però darrere de cadascun hi ha una història que molts desconeixen. Un pagès que donava de menjar als carreters, una donació amb condicions, un mestre de l’Empordà i un cirurgià que operava sota les bombes.
Miralletes: el pagès dels esmorzars
El topònim ve de Can Miralletes, la masia que encara es conserva entre els carrers de la Indústria, de Conca i de Sant Antoni Maria Claret, a pocs minuts de l’escola. Segons el Catàleg de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona i l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, que la protegeixen com a bé amb elements d’interès, es va construir l’any 1736 i era propietat de Pere Miralles, que hi servia esmorzars als traginers que passaven per la zona.
És l’última mostra d’arquitectura rural que queda al barri. I si encara és dempeus, és perquè el veïnat s’hi va plantar: als anys setanta el moviment veïnal va lluitar perquè la masia no acabés engolida per una promoció immobiliària. Avui és un equipament municipal per a infants i famílies que dona servei, entre altres, a les escoles del voltant.
Un serrell per als puntillosos: la fitxa municipal atribueix la propietat a «Pere Miralletes» i el catàleg de patrimoni, a «Pere Miralles». El nom exacte de l’home que va acabar batejant mig barri, doncs, encara balla.
Casas: una donació amb el català com a condició
L’edifici del carrer de Sant Joan de Malta arrossega vuit segles. L’any 1142 el bisbe de Barcelona, Arnau Ermengol, va cedir terres de Sant Martí de Provençals a l’Orde dels Cavallers Hospitalers de Sant Joan de Malta; el que avui és escola era una torre de guaita i un lloc on s’hostatjaven pelegrins.
Amb la desamortització de Mendizábal, la finca va passar a mans privades i la va adquirir Ramon Casas i Jordà (atenció a la confusió fàcil: no és el pintor modernista), que la va deixar en herència a la seva filla, Camila Casas. Ella la va voler donar a l’Ajuntament el 1920 perquè s’hi fes una escola per a noies treballadores del Clot, amb dues condicions: que fos diürna, per a noies de 6 a 14 anys, i que s’hi apliqués el principi pedagògic d’ensenyar en català.
La dictadura de Primo de Rivera va aturar l’operació precisament perquè no es permetien les classes en català, i l’acord no es va poder tancar fins al 1930. L’arquitecte Josep Goday va adaptar i ampliar l’edifici antic, i el centre es va inaugurar oficialment el 18 de novembre de 1932.
El mateix arxiu de l’escola matisa alguns detalls: hi consta que l’oferiment es va formalitzar el 2 de març de 1921, a través del regidor Lluís Guarro, i que la propietària hi apareix com a Camila Casas i Jover, vídua de Guarro. Les dates de les obres també ballen entre les fonts (1930, 1932, 1933) segons si es compta l’inici, la inauguració o la recepció final.
Balmanya: un mestre que no va fer mai classe al barri
Antoni Balmanya i Ros (la Bisbal d’Empordà, 1846 – Espolla, 1915) no va trepitjar mai una aula del Camp de l’Arpa. Va passar quaranta anys (de 1868 a 1908) al capdavant de l’escola d’Espolla, a l’Alt Empordà, on la seva dona, Maria Carlas, era la mestra de l’escola de nenes.
El seu sistema, en aules sovint massificades, consistia a fer que els alumnes més grans ensenyessin els més petits. L’any 1881 la seva escola va ser declarada Escola Model, d’acord amb l’article 114 de la Llei Moyano, i des d’aleshores se’l considera un dels precursors de la renovació pedagògica a Catalunya, abans de l’empenta del primer terç del segle XX.
L’edifici que porta el seu nom és molt més recent: es va construir entre 1987 i 1988, va merèixer un premi FAD i va ser un dels primers equipaments aixecats als terrenys de l’antiga fàbrica Costa-Font.
Broggi: els primers quiròfans mòbils del món
Moisès Broggi i Vallès (Barcelona, 1908 – 2012) es va llicenciar en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona el 1931 i es va formar amb els germans Trias i Pujol. Durant la Guerra Civil va dirigir l’equip quirúrgic de les Brigades Internacionals, on va posar en marxa els primers quiròfans mòbils del món. En acabar la guerra, el franquisme el va depurar i el va apartar de tots els càrrecs oficials.
Va ser membre fundador de l’associació internacional de metges per a la prevenció de la guerra nuclear, entitat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau el 1985; va entrar a la Reial Acadèmia de Medicina el 1966 i la va presidir des del 1980; va rebre la Creu de Sant Jordi el 1981 i la Medalla d’Or de Barcelona. Va morir el desembre del 2012, als 104 anys.
Alchemika: una fàbrica de plàstics
L’escola bressol del carrer de Sant Antoni Maria Claret té el nom més literal de tots. El 1946 l’industrial tèxtil Bonaventura Costa va encarregar a l’arquitecte Francesc Mitjans una fàbrica que ocupava dues illes senceres entre els carrers de la Indústria i de Sant Antoni Maria Claret. El 1966, una part del conjunt la va comprar i va fundar l’Alchemika, dedicada a la fabricació de plàstics, que hi va mantenir l’activitat fins a finals dels anys noranta.
Avui, dins d’aquell recinte catalogat com a patrimoni industrial hi conviuen la biblioteca, un centre de barri, una residència de gent gran i l’escola bressol.
Fonts: Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona i Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Can Miralletes); arxius i webs dels centres (Escola Casas); Gran Enciclopèdia Catalana i Viquipèdia (Antoni Balmanya); Hospital Clínic de Barcelona i necrològiques de desembre del 2012 (Moisès Broggi); documentació sobre l’antiga fàbrica Alchemika i fitxa de construcció del Consorci d’Educació de Barcelona; Ajuntament de Barcelona i Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (Margarita Brender Rubira).
Fotografia principal | de Escola Miralletes
